Escric aquestes línies a primera hora del matí, abans que el 23 de l'Espanyol surti a fer declaracions en roda de premsa arran del terratrèmol que s'ha creat entorn a la seva figura.
Escric aquestes línies en el meu blog i no a PericosOnline perquè sé que el tema està creant molta tensió entre pericos i no tinc ganes de furgar massa públicament en la ferida. Com que considero que el blog el visiteu gent que conec i que vosaltres em coneixeu, sabeu que el que hi dic és el que penso i no ho faig per contentar ningú ni per cobrir l'expedient.
D'entrada diré que el "Tamudogate" fa massa temps que dura i no hi ha un culpable únic, per mi la culpa està repartida entre moltes parts: club, jugador, representant, entrenador, etc. Fins i tot l'afició tenim part de culpa.
Però, per damunt de tot, el principal culpable té nom i cognoms: Raul Tamudo Montero. Ell és l'implicat en tot aquest affaire i és el que hauria d'haver sortit a donar la cara per defensar-se de totes les acusacions. Diuen allò de "quien calla, otorga", i a mi em fa la impressió que la postura de l'etern damnificat li va a les mil meravelles. Quan era capità i la marxa esportiva de l'equip va començar a fer aigües a partir de gener de 2008 no va sortir a dir res. La segona volta d'aquella temporada va ser nefasta i tothom demanava que la veu més autoritzada del vestidor (perquè era el capità però també perquè era l'ànima de l'equip i del club) sortir a explicar-nos la seva versió dels fets.
Tamudo va amagar el cap sota l'ala, argumentant que ell només parlava sobre el camp. Malament. Els mites es forjen al camp però també fora. Ningú pot negar que segurament ha estat (atenció que parlo en passat!) el millor jugador dels 109 anys d'història del club. Ningú. Ningú pot negar que, en gran part gràcies a ell, hem guanyat dues Copes del Rei, ens hem salvat de baixar a Segona i hem fregat la glòria europea. Ningú. Ningú pot negar que s'ha deixat la pell per l'equip en tots i cadascun dels partits que ha jugat amb l'escut de l'Espanyol al pit. Ningú. Per tot això i per més coses li hem d'estar eternament agraïts, i la immensa majoria de pericos ho estem.
Però ell també hauria d'estar agrait al club i a la gent que el conformem, perquè si ha arribat on ha arribat, si cobra el que cobra, si ha pogut aixecar dues Copes del Rei, és perquè ha tingut la sort de ser part de l'Espanyol i de gaudir de l'afecte d'una afició de bandera (jo no soc el més indicat per parlar de "millor afició"). I aquí és on sembla que Tamudo també coixeja. No li he sentit donar mai les gràcies per haver pogut vestir la nostra semarreta centenària.
No sé amb certesa què va passar aquell gener de 2008, però des de llavors el que era un capità poc exemplar fora del camp es va convertir, també, en un jugador poc determinant sobre el camp. L'edat, la forma física, la falta de motivació, etc. podrien ser algunes causes, però jo crec que el problema està dintre el cap, des de la llunyania fa l'efecte que és un problema psicològic. No dic que s'hagi tornat boig, no, només dic que té una depressió de cavall que no se la treu de sobre.
En tot aquest temps no ens ha explicat què li passa, i això no es fa.
Però deia al principi que hi ha més culpables.
Mauricio Pochettino, el gran salvador, també té part de culpa. A finals de la temporada passada, just després que obrés el miracle de la salvació, va córrer un rumor pels "mentideros" pericos que deia que Pochettino volia desprendre's de Tamudo i De la Peña durant l'estiu. Quan ho vaig explicar en un esmorzar del Torico (els afectats ja saben de què parlo) em van tatxar d'incendiari i de poc més que boig. Com podia ser que Pochettino no volgués als seus dos amics a l'equip? Al cap de poc temps el míster li va treure la capitania al 23 i ara, cada dia que passa, sembla més clar el distanciament entre entrenador i ex-capità. Sembla que el rumor no era tant infundat.
El club, amb el President al davant, fa anys que va desesperat per treure rendiment econòmic del que era el crack de l'equip. Sent molt jovenet el van intentar vendre a Glasgow, però en les últimes tres o quatre temporades els intents per traspassar-lo han estat incessants. Això sí, el club sempre ho negarà perquè no són prou valents com per sortir a explicar a l'afició que es venen al millor jugador de la història. Hipòcrites i mentiders.
Jo no crec que Tamudo volgués (passat) marxar de l'Espanyol, però ara sí. Ara sí perquè s'ha vessat tanta merda sobre d'ell que les veritats i les mentides es barrejen en una mena de còctail explosiu que està a punt d'explotar-nos a les mans, si és que no ha explotat ja.
No sé què dirà el 23 aquest matí. Espero que sigui sincer, espero que sigui valent, espero que sigui agraït. Avui ja és massa tard per netejar la seva imatge, però millor ara que mai.
Escric aquestes línies en el meu blog i no a PericosOnline perquè sé que el tema està creant molta tensió entre pericos i no tinc ganes de furgar massa públicament en la ferida. Com que considero que el blog el visiteu gent que conec i que vosaltres em coneixeu, sabeu que el que hi dic és el que penso i no ho faig per contentar ningú ni per cobrir l'expedient.
D'entrada diré que el "Tamudogate" fa massa temps que dura i no hi ha un culpable únic, per mi la culpa està repartida entre moltes parts: club, jugador, representant, entrenador, etc. Fins i tot l'afició tenim part de culpa.
Però, per damunt de tot, el principal culpable té nom i cognoms: Raul Tamudo Montero. Ell és l'implicat en tot aquest affaire i és el que hauria d'haver sortit a donar la cara per defensar-se de totes les acusacions. Diuen allò de "quien calla, otorga", i a mi em fa la impressió que la postura de l'etern damnificat li va a les mil meravelles. Quan era capità i la marxa esportiva de l'equip va començar a fer aigües a partir de gener de 2008 no va sortir a dir res. La segona volta d'aquella temporada va ser nefasta i tothom demanava que la veu més autoritzada del vestidor (perquè era el capità però també perquè era l'ànima de l'equip i del club) sortir a explicar-nos la seva versió dels fets.
Tamudo va amagar el cap sota l'ala, argumentant que ell només parlava sobre el camp. Malament. Els mites es forjen al camp però també fora. Ningú pot negar que segurament ha estat (atenció que parlo en passat!) el millor jugador dels 109 anys d'història del club. Ningú. Ningú pot negar que, en gran part gràcies a ell, hem guanyat dues Copes del Rei, ens hem salvat de baixar a Segona i hem fregat la glòria europea. Ningú. Ningú pot negar que s'ha deixat la pell per l'equip en tots i cadascun dels partits que ha jugat amb l'escut de l'Espanyol al pit. Ningú. Per tot això i per més coses li hem d'estar eternament agraïts, i la immensa majoria de pericos ho estem.
Però ell també hauria d'estar agrait al club i a la gent que el conformem, perquè si ha arribat on ha arribat, si cobra el que cobra, si ha pogut aixecar dues Copes del Rei, és perquè ha tingut la sort de ser part de l'Espanyol i de gaudir de l'afecte d'una afició de bandera (jo no soc el més indicat per parlar de "millor afició"). I aquí és on sembla que Tamudo també coixeja. No li he sentit donar mai les gràcies per haver pogut vestir la nostra semarreta centenària.
No sé amb certesa què va passar aquell gener de 2008, però des de llavors el que era un capità poc exemplar fora del camp es va convertir, també, en un jugador poc determinant sobre el camp. L'edat, la forma física, la falta de motivació, etc. podrien ser algunes causes, però jo crec que el problema està dintre el cap, des de la llunyania fa l'efecte que és un problema psicològic. No dic que s'hagi tornat boig, no, només dic que té una depressió de cavall que no se la treu de sobre.
En tot aquest temps no ens ha explicat què li passa, i això no es fa.
Però deia al principi que hi ha més culpables.
Mauricio Pochettino, el gran salvador, també té part de culpa. A finals de la temporada passada, just després que obrés el miracle de la salvació, va córrer un rumor pels "mentideros" pericos que deia que Pochettino volia desprendre's de Tamudo i De la Peña durant l'estiu. Quan ho vaig explicar en un esmorzar del Torico (els afectats ja saben de què parlo) em van tatxar d'incendiari i de poc més que boig. Com podia ser que Pochettino no volgués als seus dos amics a l'equip? Al cap de poc temps el míster li va treure la capitania al 23 i ara, cada dia que passa, sembla més clar el distanciament entre entrenador i ex-capità. Sembla que el rumor no era tant infundat.
El club, amb el President al davant, fa anys que va desesperat per treure rendiment econòmic del que era el crack de l'equip. Sent molt jovenet el van intentar vendre a Glasgow, però en les últimes tres o quatre temporades els intents per traspassar-lo han estat incessants. Això sí, el club sempre ho negarà perquè no són prou valents com per sortir a explicar a l'afició que es venen al millor jugador de la història. Hipòcrites i mentiders.
Jo no crec que Tamudo volgués (passat) marxar de l'Espanyol, però ara sí. Ara sí perquè s'ha vessat tanta merda sobre d'ell que les veritats i les mentides es barrejen en una mena de còctail explosiu que està a punt d'explotar-nos a les mans, si és que no ha explotat ja.
No sé què dirà el 23 aquest matí. Espero que sigui sincer, espero que sigui valent, espero que sigui agraït. Avui ja és massa tard per netejar la seva imatge, però millor ara que mai.
No hay comentarios:
Publicar un comentario